divendres, 17 de juliol del 2015

Tenim sequera? Les dades de precipitació

La calor d’aquests darrers dies està fent que aquest estiu, quan només som 17 de juliol, estigui sent especialment pesat, sobretot si pensem que tot just entrem a la canícula, el període climàtic més càlid estadísticament.
Cascada de la Vall
Aquesta forta calor, acompanyada per manca d’aigua, ens està deixant imatges de sequera com les que reprodueixo. Per exemple, un riu Francolí a parts sec, un torrent de la Vall molt pobre i fonts completament eixutes. Ara bé, estem davant d’un episodi excepcional? Podem parlar de sequera en aquests primers 7 mesos de l’any?

A continuació analitzaré breument les dades de precipitació d’aquest juliol a Montblanc en comparació amb els darrers anys. Així com també, les dades d’aquests primers 7 mesos de 2015.
De moment, aquest mes de juliol no ha plogut ni un sol litre i les prediccions a mig termini apunten a que aquest juliol seguirà càlid i sec. Si fem cas a les prediccions, cosa sempre perillosa al clima mediterrani, i preveiem que aquest mes de juliol no plou ni un sol litre estaríem davant d’un fet excepcional, ja que des del 1983 no trobaríem un juliol completament sec. Ara bé, hem de tenir present que la mitjana climàtica* de precipitació d’aquest mes estiuenc és de tan sols 10,8 litres, on cal apuntar que hi ha molts anys en que plou menys de 5 litres com el 2011 (3,2l), 2010 (1,8l), 2007 (4,6l), 2006 (4,6l) 2005 (2,1l), 2003 (2,9l), 2002 (2,1l), 2000 (1,3l)... D’aquest darrers 30 anys, la dada que realment sorprèn són els 50.6 litres caiguts al mes de juliol de 2001. Per tant, aquest mes és i ha estat sempre molt sec i que aquest any no hagi plogut gens pot sorprendre, però no és un fet en cap cas alarmant.

El Riu Francolí  el seu pas per Montblanc, a trams sec

Més alarmant és si els mesos precedents també han estat secs, especialment a la primavera. Aquests primers 7 mesos de l’any la precipitació acumulada a Montblanc ha estat de 145,8 litres, més de 100 litres per sota de la mitjana de la darrera dècada que és de 253,3 litres. També es troba per sota de la mitjana climàtica de precipitació (darrers 30 anys) que és de 224,4 litres. Per tant, aquests primers mesos sí que han estat clarament per sota de la mitjana. De fet, només 4 anys, dels darreres 30, mostren registres inferiors. Parlem dels anys 1994,1995, 2005 i 2006. El període 1994-1995 va ser especialment sec, com també ho fou el del 2005-08 que es va acabar amb una primavera molt generosa on el mes de maig es van acumular més de 240 litres. Completament diferent al mes de maig d’aquest any on només va ploure 4,2 litres, la dada, sens dubte, més preocupant d’aquest any i la que justifica aquest dèficit hídric.  

Així doncs, podem dir que el mes de juliol és un més històricament molt sec a Montblanc  i, en general, a tot Catalunya. Ara bé, el problema és que portem, també, uns primers mesos de l’any força més secs on, si a la propera tardor les precipitacions no són abundants, els registres podrien ser molt més preocupants.

Finalment, mostro aquest mapa del Servei Meteorològic de Catalunya on es pot interpretar l’índex de precipitació estàndard dels darrers 6 mesos, en el qual podem observar que tan Montblanc, bona part de la Conca de Barberà i la zona oriental de les Muntanyes de Prades estem en una situació de sequera lleugera. Els propers mesos marcaran si aquesta sequera esdevé, o no, extrema.
De moment, esperem que les prediccions fallin, acabi plovent, puguin baixar les temperatures i converteixi en paper mullat tot l’anàlisi anterior. Mentrestant seguirem buscant ventiladors, bevent força aigua i utilitzant gorres i viseres.    






*La mitjana climàtica o normal climàtica calculada pel període de referència de 30 anys (1986-2015).
**Les dades han estat extretes del Servei Meteorològic de Catalunya i Meteoprades.net


Imatge refrescant de la font del Grèvol


dimecres, 1 d’abril del 2015

Les altres ermites de Montblanc

Si ara ens preguntéssim quantes ermites hi ha a Montblanc, fàcilment, tots respondríem que dues: Sant Josep i Sant Joan. I certament ho encertaríem. Tanmateix, arran d'una conversa en la reinauguració de l'ermita de Sant Josep, després d'una merescuda restauració, vam constatar que el terme de Montblanc hi trobem altres edificacions religioses. Fem-ne una breu ressenya i localització.

La que es troba en un millor estat de conservació, és l'antiga església de Sant Salvador de Prenafeta. Es troba situada a l'antic poble de Prenafeta, a la serra de Miramar, en el camí de Prenafeta al Tossal Gros, proper a les restes de l'antic castell.
És original del segle XIII i va ser abandonada, com el poble, al segle XVIII. En el seu entorn encara trobarem restes de l'antic municipi abans de traslladar-se en una zona més oberta al peu de la muntanya. L'església és d'una sola nau. Actualment es manté en peu amb el portal originari.

Antiga Parròquia de Sant Salvador de Prenafeta
Interior de Sant Salvador

En segon lloc, trobem Sant Domènec. És una capella o ermita del molí de Figuerola. Es localitza fàcilment, a la carretera de la Riba a Farena, situat a la riba esquerra del riu Brugent, annexa al molí anteriorment anomenat, passat el molí del Jan, en el meridià de les Garrigues.
L'ermita o capella es troba adossada al molí, d'uns 40 m² amb porta d'arcada i rosetó. Actualment, es troba en mal estat i ja només es mantenen en peu les parets.

Capella o ermita de sant Domènec

Interior de Sant Domènec


En tercer lloc, tenim de Sant Pere del Pinetell. Si seguim el camí de Montblanc a Barberà, quan ens trobem en paral·lel a l'àrea de servei però a l'altra banda de l'autopista, trobarem les restes d'aquesta construcciPodira ser del segle XIII o al segle XIX ja es trobava abandonada. Es pressuposa que aquesta construcció podria haver estat l'església de sant Pere del Pinetell. Però aquesta hipòtesi presenta molts dubtes i més aviat sembla que es tracta d'una torre defensiva de l'antic poblet del Pinetell. La construcció té un caire semicircular i, actualment, ja només es troben part de les parets i una petita entrada.

Restes de Sant Pere



Finalment, ens cal recordar altres ermites que es troben en un bon estat, dependents d'altres pedanies de la Vila. Per exemple, hi tenim Santa Anna de Montornès, la qual pertany al terme de Prenafeta i, per tant a Montblanc, però cal tenir en compte que depèn de la Parròquia de Barberà de la Conca. Si bé és cert que fa poc temps només hi restaven les parets, actualment, es troba en un molt bon estat de conservació, gràcies a l'impuls del Plebà de Montblanc, mossèn Albert Palacín.
A Lilla  el 1996 es va construir la petita ermita de Sant Fructuós composta per un absis i una nau representada pels pins que actuen com a columnes i una volta que és el cel.
A la Guàrdia dels Prats hi trobem, des del segle XIII l'ermita de la Mare de Déu dels Prats que fou un convent i santuari en el qual hi habità Sant Pere Armengol.  


Així doncs, al terme de Montblanc, trobem cinc ermites com són Sant Joan, Sant Josep, Santa Anna (Prenafeta), Mare de Déu dels Prats (la Guardia P.) i Sant Fructuós (Lilla) que es troben en un molt bon estat, gràcies a l'impuls de l'ajuntament, la parròquia o bé al voluntariat, com en el cas dels ermitans de Sant Joan. I també, comptem amb 3 construccions més, en un estat ruïnós o preruïnós que el futur decidirà el seu destí. Aquí només deixo constància de quatre pinzellades que un dia caldrà precisar.  

divendres, 23 de gener del 2015

Les fites

Fita lleugerament enfarinada
Tot caminant per la muntanya és fàcil trobar petits munts de pedres. És a dir, pedres agrupades les unes sobre les altres, generalment en forma piramidal, sense ordre concret i amb mides variables. Aquests munts són fites. Les fites marquen el recorregut d’un camí. Així doncs, quan en alguna ruta per la muntanya ens trobem una fita, generalment, si agafem la direcció d’aquesta fita i seguim el camí, anirem trobant altres fites que ens marcaran el sender o camí a seguir i que ens duran en algun indret concret. A vegades, s’utilitzen per marcar dreceres de camins més llargs, o bé el recorregut per anar a fonts, masos... En fi, ens marcaran rutes menys rellevants que ens faran conèixer indrets de la muntanya, probablement més inhòspits.
Aquestes fites com a petits munts de pedra són molt freqüents en els nostres boscos. Tanmateix, de fites n’hi ha de molts tipus, de fet, qualsevol marca sobre el terra no deix de ser una fita i, si bé és cert que la majoria són de pedra, aquestes poden ser més treballades que un simple munt de pedres, doncs, també poden ser de metall, fusta o ciment.
A la part més elevada sobresurt una petita fita
que marca el límit del Bosc de Poblet
Fita que marca el límit
entre Montblanc i l'Espluga



La funció principal i històrica de la fita, no és només la de marcar camins, senders i dreceres que ens duran en algun punt concret de la muntanya. Bàsicament han servit per marcar els límits municipals, propietats o altres àmbits geogràfics com per exemple, el Bosc de Poblet.
Darrerament, el terme s’omple d’aquestes fites fetes per petits munts de pedra. Certament, són molt necessàries per trobar petits senders o perquè ens marquin el camí a seguir per anar en un indret concret. Tanmateix, són innecessàries en camins principals o ben senyalitzats. Per posar exemples clars, les fites són necessàries per marcar el sender que ens durà a la Font de la Mare de Déu, però són innecessàries al camí que ens dur a l’ermita de Sant Joan.

Així doncs, gràcies a les fites s’han delimitat determinades zones i propietats, per bé que actualment la seva principal funció s’utilitza per marcar camins i senders. 

Exemples d'altres fites: 

                              

dijous, 4 de desembre del 2014

La llevantada als barrancs montblanquins

Diuen que una imatge val més que 1000 paraules. Doncs, avui deixaré que les imatges parlin per si soles.
A continuació us mostraré fotografies i algun vídeo dels principals barrancs que drenen de les Muntanyes de Prades a Montblanc: la Vall, la Pasquala, Sant Joan i la Tossa. A excepció de la Vall, aquests barrancs acostumen a no tenir aigua, per això les imatges que us mostraré seran amb aigua fruit de la llevantada de la setmana passada on en 5 dies van caure 160 litres. És un episodi important d'aigua, des dels aiguats del 1994 no precipitava tan. Ara bé, va ser aigua molt ben caiguda, d'aquella que omple aqüífers, però que no baixa precipitadament. A vegades, la meitat de precipitació, però més sobtada fa baixar igual, o més, les fonts i barrancs, però es desaprofita molt més.
Dir-vos que no sóc cap bon fotògraf i que les fotos estan fetes amb la càmera del mòbil. Tanmateix, com que som de secà el simple fet de veure aigua ja ens relaxa i impressiona. 


Comencem amb imatges del barranc de La Vall on cal puntualitzar, que les imatges que veureu de la Vall no són les del tram central, car aquestes ja esteu acostumats a veure-les amb aigua, sinó de barrancs laterals, generalment de l'obaga de la Vall.

Torrentet proper a la Balma de la Vall

Imatge del barranc

Salt d'aigua lateral a la Vall, ja a la solana


Avancem i anem cap al Barranc de la Pasquala.

Pas del barranc per la pista de Sant Joan
Imatge del barranc a la zona de la font de la Gruta

Sender negat d'aigua
Seguim cap al barranc de Sant Joan. Si bé va baixar, ràpid es va tornar a secar. Però us mostro la foto de la Font de la Teula, lateral al barranc, ben carregada d'aigua.



Finalment, el barranc de la Tossa.

La font de l'Agustinet Frare ben carregada d'aigua

El Barranc, camí del Francolí
----+-----+----



dilluns, 1 de desembre del 2014

Els molins de Figuerola entre Montblanc, la Riba i el Brugent

Quan parlem de molins paperers ens ve al cap el Riu Brugent i la Riba. Certament, en el nostre territori els molins paperers per excel·lència es troben al llarg del riu Brugent. Però no ben bé a la Riba. Bé, la majoria sí, sens dubte. Però n’hi ha alguns que es trobaven, i les ruïnes encara es troben a l’antic terme de Rojals, des del 1940 annexionat a Montblanc.

Els molins de Figuerola es troben a la zona de “les Garrigues o Mas d’en Just” a la confluència dels termes de Montblanc, Vilaverd i la Riba a la Vall del Brugent. Fàcilment localitzables si agafem la carretera que puja de la Riba a Farena (TV-7044), just passat el pont que travessa el riu Brugent (ens quedarà a la dreta).
Curiosament el molí de més autoritat de la zona es troba al terme de Montblanc, al marge esquerra del Riu Brugent, per bé que a l’altra banda del riu, a tan sols uns metres, al marge dret, ja és terme de la Riba.
Així doncs, els molins de Figuerola, els més grandiloqüents de la zona, formen part de Montblanc. Tres elements mostren aquesta grandiloqüència:
  •          En aquest cas no parlem de molí en singular, sinó de molins doncs aquest conjunt comptava amb dues factories en el seu interior.
  •          En el Nomenclàtor de 1860 defineix aquests molins com a “aldea” quan els podria definir només com a molí. Tanmateix, opta per aquesta definició que actualment podríem entendre com una pedania o agregat (de Rojals). També definia aldea els Cogullons o la Bartra, però no altres conjunts moliners, que senzillament definia com a “molino”. És una forma de dotar de més entitat aquest espai.

  •          L’espai no és menor, a més de comptar amb dos molins, el conjunt tenia tres edificis, el principal amb soterrani i tres pisos d’alçada.

Imatge antiga del molí
Per tot el que acabem d’esmentar podem intuir la importància d’aquest edifici, que encara avui sorprèn quan el veiem. Al registre fiscal del 1920 ens informa que tenia un molí de 345m² de superfície amb 3 pisos, un corral i una quadra. Annex un magatzem de 238m².
Una l’altra singularitat d’aquest molí  és que comptava amb una capella d’uns 40 m² amb porta d’arcada i rosetó, dedicada a Sant Domènech, on i hi va residir un capellà, situada al nord del molí.
Actualment es troba en ruïna (als anys 20 del segle passat el molí ja no funcionava). Els aiguats del 1994 van afectar, encara més, les restes de l’antic molí. Tanmateix, les parets que es mantenen en peu i les finestres que s’insinuen ens fan imaginar un passat esplendorós d’aquesta “aldea” de Rojals.



dimecres, 12 de novembre del 2014

Senyeres i reivindicacions als nostres boscos

Després d'unes setmanes sense escriure res de nou, avui reprenc el fil mostrant-vos unes imatges molt adients en els dies que corren.
Actualment, Catalunya està vivint uns dies històrics en un procés sobiranista que vol assolir la plenitud nacional del Principat. Per justificar aquesta independència s'utilitzen molts arguments: econòmics, socials i nacionals. 
Un dels símbols d'aquesta nació és, sens dubte, la Senyera. La Senyera actualment és la bandera oficial de Catalunya però en altres moments ha estat un símbol de protesta, reivindicació i llibertat. A les nostres muntanyes trobem exemples d'aquesta reivindicació i aquest anhel de llibertat i, fins i tot, en punts ben dissimulats es van pintar senyeres en reivindicació d'aquesta nació catalana. 
A continuació us mostro alguns exemples, alguns d'ells de ben propers. 
Camí de les aigües
Si agafem el camí de les aigües des de la Coma en direcció al Mas d'en Llord, a mig camí, ens trobarem aquest gran roc que sembla que vulgui interposar-se en el camí Si ens fixem en la banda que dóna a Rojals hi podrem veure aquesta senyera pintada.

















Una altra senyera la podem veure a la part superior. És just a l'inici del camí de la Tossa que ens porta a Sant Joan. Allí en aquelles lloses calcàries hi trobem aquestes quatre barres de la nostra bandera, pintades en època franquista. 

A continuació, us mostro una imatge molt més coneguda per tots. La Senyera que trobem al mirador de l'ermita de Sant Joan, una ermita amb un gran ressò catalanista, ja que en una cova molt propera, la del Nialó, s'hi va allotjar en penitència la darrera princesa de llinatge català, Elionor d'Urgell. Potser, per això, en dues ocasions a l'any els ermitans canvien la senyera amb el cant del Segadors i, en les darreres ocasions, amb crits favorables a la independència.


 Finalment, les nostres muntanyes han acollit reunions clandestines, actes de protesta i de reivindicació. Per exemple, en la consulta popular del 28 de febrer de 2010 sobre la independència es va penjar una senyera gegant als cingles de Sant Joan. O bé, en un correllengua es van penjar estelades a les 3 creus de la Mola dels quatre termes. Les nostres muntanyes també reflecteixen els anhels i reivindicacions de la Vila de Montblanc.

dilluns, 30 de juny del 2014

Als peus del cingle



L’ermita de Sant Joan és un dels espais més bells i singulars que podem trobar al terme de Montblanc. A més, la visita a l’ermita i el mirador es pot complementar amb altres espais propers i també ben bonics, com poden ser la cova del Nialó o les restes del poblat visigòtic que es troba en direcció als Plans de Sant Joan.

Justament, avui us parlaré d’un d’aquests llocs propers a l’emblemàtica ermita montblanquina, on hi trobem presència d’un bé preuat (i escàs en aquesta zona) com és l’aigua, restes de l’home i espais ben bonics.
El trobem agafant la pista que baixa de Sant Joan a Montblanc, just al punt on trobem la via Ferrada de la Feixa del Colom.
En aquesta àrea, als peus del cingle, trobem un espai ombrívol, fresc on poques vegades hi bufa el vent, amb força presències d’alzines, grèvols i altres espècies típiques de la zona, això sí, amb poc sotabosc (comparat en altres àrees properes).
En aquest punt, hi destaca la font del Gorrines, la qual baixa poc, però baixa. Si tenim en compte la sequedat del lloc, poc acaba essent molt. Actualment, l’aigua l’agafen els ermitans per a l’ermita.


També trobem presència de construccions de pedra seca on hi destaca un forat cilíndric amb les parets de pedra seca. No sé ben bé de què es tracta però per la forma no seria descartable que fos un pou de gel, per bé que no l’he trobat documentat enlloc. També hi podem trobar restes de marges que tanquen unes zones aprofitant la pròpia paret del cingle. Aquests tancats podrien servir per tancar remats de bestiar.  

 
Justament, ens trobem als peus d’aquests especatuclars espadats, uns cingles del Muschelkalk superior ben visibles des de Montblanc, els quals podem remuntar completant una sortida amb espectaculars vistes a Sant Joan, la Conca de Barberà i Montblanc.
Ens trobem, doncs, davant d’una zona natural amb una important presència de l’empremta humana, que ens recorda aquest passat, no tan llunyà, on la muntanya va ajudar, i molt, als nostres avantpassats a sobreviure i prosperar.
 
Vistes a Montblanc i comarca

Vistes a Sant Joan

dimarts, 3 de juny del 2014

Els pous de gel a Montblanc (i II)


Com hem vist, l’ús del gel natural és utilitzat de temps antic. Si ens acosten a casa nostra, sembla que hi ha documentats alguns pous de gel del segle XV i, potser XIV, a Bell-lloc (Santa Coloma de Queralt). El 1549 es documenta un pou a Poblet. Segurament és la datació concreta més antiga.
Segurament, els pous de gel més documentats de Montblanc són els que es troben situats al Mas de la Pasquala a 720msnm, a una hora de Montblanc. Encara avui es troben 2 pous, un situat a l’interior del mateix mas, i un segon a 20 metres d’arribar en dit mas. 

Pous de gel a l'exterior del mas
Entrada lateral del pu exterior del mas










Els pous de la Pasquala eren els que subministraven el gel a la ciutat de Tarragona entre el 1772 i el 1839. Eren propietat del Capítol de Canonges de la Catedral Primada i l’ajuntament de Tarragona. Podria ser que el gel d'aquests pous es portés, una part, al pou de gel de la Catedral de Tarragona.
Situació del pou a l'interior del mas
Aquests pous de gel estaven recoberts per teules i es va prohibir que hi hagués pastures a l’ndret.
El 1839, sembla que fou la darrera vegada que els canonges de la Seu de Tarragona i els regidors de l'Ajuntament d'aquella ciutat, que posseïen conjuntament els pous de la Pasquala, van contractar l'arrendament d'aquella neu a Ramon Cartanyà, de vilaverd, per un període de 2 anys (1840-41), per únicament seixanta lliures, contra les 100 lliures anuals que s'havien convingut, entre les mateixes parts, per als tres anys anteriors, de 1828-30. El negoci devia anar a la baixa, ja que més endavant l’arrendatari del mas, un tal Francesc Forcada havia venut 30 cabirons i també fabricava calç. El toc definitiu deuria ser la fabricació de gel artificial.
Actualment, a la Pasquala hi resten 2 pous, per bé que Josep M.  Grau en comptabilitza tres. També hi ha documentat un pou al nucli de Montblamc, d’un tal Pau Vergonyós.
A l’actual terme de Montbanc, també trobem pous, o restes de pous a altres punts. Per exemple, prop dels Cogullons encara es conserva una part del pou de gel, on hi manca la cúpula. També a Rojals, a la zona de les bassetes en queden restes. Finalment, també en trobem un, cobert per la vegetació, al Mas de Mateu.
Pou de gel, proper als Cogullons
En altres zones properes, trobem restes de pous de gel a Vilaverd, prop de l’estret de la Riba, al monestir de Poblet i un de grans dimensions, proper a la Pena. Aquest pou de gel for construït pel Monestir de Poblet ben entrat el segle XIX. Entre 1904 i 1907 l'antic pou s'habilità com a habitatge. De tots aquests, els pous de la Pasquala, són dels més ben conservats a totes les muntanyes de Prades. Un patrimoni que cal valorar i conservar.
Pou de gel, de grans dimensions, a la Pena