dijous, 3 d’abril del 2014

Mas d'en Ramon Bessó (I)



Un dels elements més rellevants de les muntanyes de Prades és la presència de pintures rupestres, les quals van ser declarades Patrimoni Mundial de la Humanitat l'any 1998. També Montblanc compta amb pintures d'aquesta tipologia.
Per molts, Montblanc és conegut pel patrimoni medieval que es triba a vila. I és cert. Però tenim un poble envejable i, justament un dels propòsits d'aquest bloc, és mostrar altres elements d'aquest Montblanc amb un patrimoni tan variat i extens. Segurament no es pot comparar el Palau dels Alenyà amb el Mas d'en Carles, les muralles amb marges de pedra seca o els arcs del carrer de la Plebania a les fonts de la Vall. Rectifico, no es pot comparar. Però no deix de ser un patrimoni a preservar, amb un cert valor i amb una estima gens menyspreable   que donen un valor afegit a l'extens patrimoni montblanquí.
De tot el que s'ha dit, l'únic que possiblement tingui un valor reconegut més enllà de l’àmbit personal són les esmentades pintures rupestres. No són pas un element menor, mostra d'això és el fet que han estat declarades Patrimoni de la Humanitat com a part de l'Art Rupestre de l'Arc Mediterrani de la Península Ibèrica.
En aquest article ens fixarem amb les pintures que trobem al mas d'en Ramon Bessó. En primer lloc, parlarem i localitzarem aquest mas amb la balma on trobem les pintures i, posteriorment, parlarem pròpiament de les pintures.
Per arribar al mas d'En Ramon Bessó ho podem fer per diversos camins, però el més fàcil és seguint el camí de les aigües. Aquest camí l'agafem a dalt del camí de La Coma on hi ha la bassa dels bombers (es troba darrera la serreta de Sant Josep, entre La Vall i La Canal). El camí de les aigües és el que té un cadenat que podem passar per un costat. A la seva dreta trobaríem la pista que puja a La Pasquala i Sant Joan. És un camí ample, el principi amb pujades marcades, tanmateix, una vegada haurem passat una segona bassa dels bombers, només ens quedaran un parell de pujades fortetes i el camí se’ns farà més planer. El seguim sense pèrdua, contemplant un paisatge meravellós. A l'esquerra ens quedarà tota La Vall, a la dreta tots uns roquers impressionants. A més, al llarg del camí veurem restes de masos (Solé) i fonts (racó de la Solana, Pi...). En total uns 6 quilòmetres de gran bellesa.


Imatge de Roquers, a la solana de la Vall
Imatge d'una de les fonts del camí de les aigües

En un moment donat, i quan haurem passat unes boniques fonts ja podrem contemplar el Mas d'en Llord, l’únic que es troba en peus a la zona i recentment rehabilitat, poc després deixarem, a la dreta, el mas d'en Pepet amb un corral a la balma i una font que ens quedarà a la dreta del camí amb una bonica bassa.
Si seguim el camí uns 500 metres més, a la mateixa banda dreta trobarem el mas d’en Ramon Bessó a gairebé 900 metres d'altitud, al marge esquerra del barranc del Mas d’en Llord. A més, ara hi ha una caminet arreglat que ens portarà davant mateix del reixat que protegeix les pintures i des d'on contemplarem les restes del mas, actualment només resten en peu les parets laterals.
El mas al gener del 2013

El nom de Ramon Bessó, probablement prové de que justament deuria ser un germà bessó. El Nomenclàtor de 1860 el defineix com una masia amb 2 edificis de 2 pisos, més una barraca. Formava part de l'antic terme de Rojals.
Aquesta ruta es pot complementar en una multitud d'opcions diferents i és que aquesta zona del barranc del Mas d’en Llord és excepcional, a banda dels dos masos citats, amb una gran quantitat de fonts, a més, d’altres elements i camins que poden fer-nos passar una molt bona matinal.

divendres, 14 de març del 2014

Tres fonts al barranc de la Pasquala

El barranc de la Pasquala és una zona prolífica en fonts. Per bé que el barranc normalment baixa sec i que un bon grapat de les fonts habitualment no ragen, també és cert que és una de les zones (a banda de la Vall) amb més presència d'aigües, ja sigui a parir del mateix barranc, de les fonts properes o bé les mines d'aigües que trobem properes al mas.
Avui només us en parlaré de tres, potser de les més populars. L'accés, actualment, és relativament senzill i, penso, que és un recorregut força assequible inclús per gent que no està acostumada a moure's per la muntanya.
Per accedir-hi ens hem de situar al capdamunt de la residència i seguir cap el camí de la Canal que ens deixarà parades d'oliveres, ametllers i vinya a dreta i esquerra. Quan arribem a la zona on el camí es bifurca, seguim recte i a pocs metres farem cap a un senyal (de la ruta senyalitzada per l'ajuntament) que ens indica el roquer del Penitent i el Mas de la Pasquala. La seguim sense deixar-la fins a nou avís.
En primer lloc, deixarem a mà esquerra un pilar que marcava al pas de les aigües. Poc després ja ens encaixonarem una mica més per aquest camí, dit coma del diable o diabló. Més endavant, en una zona més oberta trobarem les restes del mas de Carreras, que havia estat una teuleria. Seguim uns minuts de pujada més considerable i en un moment donat el camí fa un revolt a la dreta on veurem un sender que ens surt per l'esquerra. Si el seguim farem cap al mig del barranc on, en una zona ombrívola, trobem la Font de la Gruta. Quan baixa, l'aigua brolla per la font en un lateral del barranc. En èpoques plujoses, l'espai és, senzillament, meravellós, de pel·lícula. Per dalt el sostre i les parets brolla l'aigua que baixa del barranc i s'hi ajunta l'aigua de la font que es va acumulant en un sot que hi ha on s'arriba a fer un petit estany. Si a les fotos ja es veu espectacular, en períodes de pluja és, repeteixo, de pel·lícula. 
La font enferinada

La font sense aigua
La font amb aigua (març del 2013)

Si tornem a la coma del diable, el camí que hem anat seguint, només una miqueta més amunt trobem les restes d'un mas, gairebé derruït. Just al costat del mas surt un petit sender que, si anem seguint farem cap a la font de la Mare de Déu. L'aigua brolla per una mica més amunt i pel broc que en sobresurt. Fou una aigua molt apreciada, potser per això se'n diu de la Mare de Déu. Al costat mateix, hi trobem una bassa on es va acumulant l'aigua. Encara avui es poden veure unes pretensions modernistes, com si es volgués fer una font de jardí. 

La font de la Mare de Déu


Una vegada vistes aquestes dues fonts tornem al camí d'on veníem i continuem fins a la pista de Sant Joan. En el moment que sortim al camí ample, veurem com al costat mateix del barranc, a la zona ombrívola surt un petit sender que després d'una forta pujada es decanta cap a l'esquerra. En aquest punt si traspassem el barranc, a la banda obaga en una cinglera de gresos i brolla la Font del Cambril, amb un cabal molt baix, però sembla estable.

Font del Cambril

Només hem vist tres exemples de fonts, però en podíem haver anomenat moltes més, com la dels Rasos, força més amagada i amb una gran bassa que sorprèn per les dimensions, la del Solà o la de, l'Amistat que rega diversos camps, ja a la zona de la Canal.

Per tant, només visitant les fonts de la Gruta i de la Mare de Déu es pot fer una excursió propera i ben muntanyenca que es pot completar visitant la font del Cambril tot pujant a la Pasquala, o seguir la pista fins Sant Joan o, també completant la ruta de l'ajuntament cap el Roquer del Penitent.

dimarts, 4 de març del 2014

El Salt de la Guineu (i 2)

Segons recull Josep Maria Contijoch al llibre Ràfegues muntanyenques diu la llegenda que quan Rojals celebrava la Festa Major, tot el poble assistia a l'ofici solemne i, durant aquest interval les cases quedaven buides.
Aprofitant l'esdeveniment, les guineus entraren al poble, entrant casa per casa menjant-se els dinars de Festa Major.
El Salt de la Guineu des de Rojals
Quan els rojalencs arribaren a casa, després de d'ofici i es trobaren sense menjar, organitzaren una batuda al bosc carregats de ràbia. Justament, a sobre d'aquell rocam que fins el moment només s'anomenava "el Salt" aconseguiren atrapar la guineu més grossa i l'interrogaren. Ella va negar estar relacionada amb el succés. Després de discutir-ho llarga estona, un tingué la idea clau per demostrar si havia estat la guineu qui s'havia cruspit les viandes. Consistia en posar-la de panxa al sol, perquè se li exhumés el greix. Per aquest motiu habilitaren una gran llosa, que a més va contribuir a reverberar els calorífics raigs de sol sobre la panxa de la bestiassa. Amb una estona el greix va aflorar per la pell de la guineu. El cap de la batuda va corroborar la seva culpabilitat i la sentència fou clara:
  • Que mori per despenyament! Una empenta, i...
Segons sembla, des de l'altura del cingle la guineu tardà dies a arribar al fons i, encara avui, es pot sentir l'udol de la bèstia en la seva caiguda...
Així doncs, si us animeu a fer la ruta, quan passeu pel senderó pareu atenció i, potser encara hi sentireu l'udol de la guineuota!

En el següent vídeo, en primer terme, podreu veure el cingle del Salt de la Guineu, seguidament bona part de la Vall, a l'inici amb el perfil de Rojals, i finalment les restes del Mas de Soler.