Als peus del cingle

L’ermita de Sant Joan és un dels espais més bells i singulars que podem trobar al terme de Montblanc. A més, la visita a l’ermita i el mirador es pot complementar amb altres espais propers i també ben bonics, com poden ser la cova del Nialó o les restes del poblat visigòtic que es troba en direcció als Plans de Sant Joan.

Justament, avui us parlaré d’un d’aquests llocs propers a l’emblemàtica ermita montblanquina, on hi trobem presència d’un bé preuat (i escàs en aquesta zona) com és l’aigua, restes de l’home i espais ben bonics.

El trobem agafant la pista que baixa de Sant Joan a Montblanc, just al punt on trobem la via Ferrada de la Feixa del Colom.

En aquesta àrea, als peus del cingle, trobem un espai ombrívol, fresc on poques vegades hi bufa el vent, amb força presències d’alzines, grèvols i altres espècies típiques de la zona, això sí, amb poc sotabosc (comparat en altres àrees properes).

En aquest punt, hi destaca la font del Gorrines, la qual baixa poc, però baixa. Si tenim en compte la sequedat del lloc, poc acaba essent molt. Actualment, l’aigua l’agafen els ermitans per a l’ermita.

També trobem presència de construccions de pedra seca on hi destaca un forat cilíndric amb les parets de pedra seca. No sé ben bé de què es tracta però per la forma no seria descartable que fos un pou de gel, per bé que no l’he trobat documentat enlloc. També hi podem trobar restes de marges que tanquen unes zones aprofitant la pròpia paret del cingle. Aquests tancats podrien servir per tancar remats de bestiar.  

 

Justament, ens trobem als peus d’aquests especatuclars espadats, uns cingles del Muschelkalk superior ben visibles des de Montblanc, els quals podem remuntar completant una sortida amb espectaculars vistes a Sant Joan, la Conca de Barberà i Montblanc.

Ens trobem, doncs, davant d’una zona natural amb una important presència de l’empremta humana, que ens recorda aquest passat, no tan llunyà, on la muntanya va ajudar, i molt, als nostres avantpassats a sobreviure i prosperar.

 

Vistes a Montblanc i comarca

Vistes a Sant Joan

Els pous de gel a Montblanc (i II)

Com hem vist, l’ús del gel natural és utilitzat de temps antic. Si ens acosten a casa nostra, sembla que hi ha documentats alguns pous de gel del segle XV i, potser XIV, a Bell-lloc (Santa Coloma de Queralt). El 1549 es documenta un pou a Poblet. Segurament és la datació concreta més antiga.

Segurament, els pous de gel més documentats de Montblanc són els que es troben situats al Mas de la Pasquala a 720msnm, a una hora de Montblanc. Encara avui es troben 2 pous, un situat a l’interior del mateix mas, i un segon a 20 metres d’arribar en dit mas. 

Pous de gel a l'exterior del mas

Entrada lateral del pu exterior del mas

Els pous de la Pasquala eren els que subministraven el gel a la ciutat de Tarragona entre el 1772 i el 1839. Eren propietat del Capítol de Canonges de la Catedral Primada i l’ajuntament de Tarragona. Podria ser que el gel d'aquests pous es portés, una part, al pou de gel de la Catedral de Tarragona.

Situació del pou a l'interior del mas

Aquests pous de gel estaven recoberts per teules i es va prohibir que hi hagués pastures a l’ndret.

El 1839, sembla que fou la darrera vegada que els canonges de la Seu de Tarragona i els regidors de l'Ajuntament d'aquella ciutat, que posseïen conjuntament els pous de la Pasquala, van contractar l'arrendament d'aquella neu a Ramon Cartanyà, de vilaverd, per un període de 2 anys (1840-41), per únicament seixanta lliures, contra les 100 lliures anuals que s'havien convingut, entre les mateixes parts, per als tres anys anteriors, de 1828-30. El negoci devia anar a la baixa, ja que més endavant l’arrendatari del mas, un tal Francesc Forcada havia venut 30 cabirons i també fabricava calç. El toc definitiu deuria ser la fabricació de gel artificial.

Actualment, a la Pasquala hi resten 2 pous, per bé que Josep M.  Grau en comptabilitza tres. També hi ha documentat un pou al nucli de Montblamc, d’un tal Pau Vergonyós.

A l’actual terme de Montbanc, també trobem pous, o restes de pous a altres punts. Per exemple, prop dels Cogullons encara es conserva una part del pou de gel, on hi manca la cúpula. També a Rojals, a la zona de les bassetes en queden restes. Finalment, també en trobem un, cobert per la vegetació, al Mas de Mateu.

Pou de gel, proper als Cogullons

En altres zones properes, trobem restes de pous de gel a Vilaverd, prop de l’estret de la Riba, al monestir de Poblet i un de grans dimensions, proper a la Pena. Aquest pou de gel for construït pel Monestir de Poblet ben entrat el segle XIX. Entre 1904 i 1907 l'antic pou s'habilità com a habitatge. De tots aquests, els pous de la Pasquala, són dels més ben conservats a totes les muntanyes de Prades. Un patrimoni que cal valorar i conservar.

Pou de gel, de grans dimensions, a la Pena

Els pous de gel (I)

Els pous de gel, neu, glaç o neveres són construccions cilíndriques situades, generalment, en zones muntanyenques que es realitzaven amb el propòsit d’omplir-les de gel o neu per un ús a les poblacions i emmagatzemar-ne de cara a l’estiu.

Aquestes construccions eren  cilíndriques revestides amb pedra seca i cobertes amb una cúpula sostinguda per un arc. Aquestes construccions estaven enfonsades a terra a partir de l'arrencada de la cúpula. La gran majoria dels pous tenien dues entrades: una es trobava situada en una galeria horitzontal situada a dalt de tot del cilindre, just  arran de l'arrencada de la cúpula, per permetre l’accés de les persones al seu interior a partir d’escales o cordes. L'altra entrada es trobava al centre de la cúpula (no és així als pous de la Pasquala), on hi havia un forat de 60-80cms de costat que era el forat de càrrega per on pujava i baixava el material, el gel i hi penetrava la claror.

El funcionament d’aquests pous de gel era relativament senzill. Proper als pous hi havia unes basses de poca profunditat. A les nits que la temperatura baixava dels 0ºC i que, per tant, es glaçava, s’agafava aquest gel, es posava en cabassos o civeres i s’entrava al pou. En aquesta tasca hi participaven diversos homes. Uns s’encarregaven de baixar el gel per un dels forats (el de càrrega) i els altres, es trobaven dins el pou on formaven sostres d’un o dos pams que se separaven amb boll, palla i/o branques. Una vegada acabada aquesta tasca es tapava tot, també el forat de càrrega. Si es desfeia una mica el gel (en general poc), es feia marxar l’aigua per un desaigua fet exprés.

Aquesta tasca també es podia fer amb neu, encara que era menys valorada que el gel. Aquesta neu s’havia d’atapeir per tal que expulsés aire i s’acabés gelant.

El gel emmagatzemat es podia conservar molt de temps, fins i tot, més d’un any. El gel era més consumit a l’estiu que a l’hivern i s’utilitzava per a refrescar vi, aigua, aiguardent, fruites, peix... I també per usos mèdics , per exemple en hemorràgies o per la febre. En general, l’usaven més les classes altes que eren les qui hi tenien millor accés.

Una de les principals característiques d’aquesta feina era el fred. La temperatura dins del pou de gel era baixíssima i, a més, el gel es recollia de nit la qual cosa significa que els treballs es realitzaven enmig d’un fred rigorós on, a més, cal afegir-hi una rudimentària molt simple si tenim en compte que ens trobem segles enrere.

Un altre dels handicaps era que  aquest treball només es podia fer quan glaçava, per tant, només uns dies o moments a l’any, els quals calia aprofitar. Per això, es tenia permís especial per treballar els dies de festa, encara que fos precepte, a excepció de Nadal.

El gel que es recollia, gairebé sempre, per no dir sempre, es transportava a zones urbanes. Per tant, una de les principals característiques que generava aquesta industria era el transport. Durant aquest transport, el desglaç durant el viatge es situava entre un 20 i un 30%, per tant, al voltant d’una quarta part de la càrrega inicial. Per tal que el desgel fos menor els viatges es feien de nit. Cal tenir en compte que les condicions del viatge, fet amb animals de càrrega, era molt laboriós. Un viatge de Montblanc a Tarragona durava, aproximadament, nou hores.

A Catalunya els pous de gel es van utilitzar des del segle XVI fins a finals del XIX. Trobem diversos

Pou de gel a la serra de l'Obac (Vacarisses)

motius que propicien el final de la producció de gel com són els estralls de les guerres civils, la fil·loxera i, bàsicament, la producció de gel artificial que a Catalunya s’inicia de forma permanent a partit del 1973 on s’instal·la la primera fàbrica d’electricitat.

Se sap que el 1886 el “gran cafè de París” a Reus anuncia que té gel natural de Noruega i gel del país, procedent de les acreditades aigües del riu Francolí. Aquest fet ens indica que, ja es diferencia i s’usa el gel artificial. També podem veure com a Reus es venia gel natural del Francolí, probablement de Montblanc el 1886.

Les primeres referències de neveres les trobem el 1700 aC a Síria. Alexandre el gran el segle III aC documenta la construcció de 30 pous pel seu ús en un setge. El segle I dC hi ha documentat l’ús de gel natural a Roma, procedent dels Apenins.