Els pous de gel, neu, glaç o neveres són
construccions cilíndriques situades, generalment, en zones muntanyenques que es
realitzaven amb el propòsit d’omplir-les de gel o neu per un ús a les
poblacions i emmagatzemar-ne de cara a l’estiu.
Aquestes construccions eren cilíndriques revestides amb pedra seca i
cobertes amb una cúpula sostinguda per un arc. Aquestes construccions estaven
enfonsades a terra a partir de l'arrencada de la cúpula. La gran majoria dels
pous tenien dues entrades: una es trobava situada en una galeria horitzontal
situada a dalt de tot del cilindre, just
arran de l'arrencada de la cúpula, per permetre l’accés de les persones
al seu interior a partir d’escales o cordes. L'altra entrada es trobava al
centre de la cúpula (no és així als pous de la Pasquala), on hi havia un forat
de 60-80cms de costat que era el forat de càrrega per on pujava i baixava el
material, el gel i hi penetrava la claror.
El funcionament d’aquests pous de gel era
relativament senzill. Proper als pous hi havia unes basses de poca profunditat.
A les nits que la temperatura baixava dels 0ºC i que, per tant, es glaçava,
s’agafava aquest gel, es posava en cabassos o civeres i s’entrava al pou. En
aquesta tasca hi participaven diversos homes. Uns s’encarregaven de baixar el
gel per un dels forats (el de càrrega) i els altres, es trobaven dins el pou on
formaven sostres d’un o dos pams que se separaven amb boll, palla i/o branques.
Una vegada acabada aquesta tasca es tapava tot, també el forat de càrrega. Si
es desfeia una mica el gel (en general poc), es feia marxar l’aigua per un
desaigua fet exprés.
Aquesta tasca també es podia fer amb neu,
encara que era menys valorada que el gel. Aquesta neu s’havia d’atapeir per tal
que expulsés aire i s’acabés gelant.
El gel emmagatzemat es podia conservar molt de
temps, fins i tot, més d’un any. El gel era més consumit a l’estiu que a
l’hivern i s’utilitzava per a refrescar vi, aigua, aiguardent, fruites, peix...
I també per usos mèdics , per exemple en hemorràgies o per la febre. En
general, l’usaven més les classes altes que eren les qui hi tenien millor accés.
Una de les principals característiques
d’aquesta feina era el fred. La temperatura dins del pou de gel era baixíssima
i, a més, el gel es recollia de nit la qual cosa significa que els treballs es
realitzaven enmig d’un fred rigorós on, a més, cal afegir-hi una rudimentària
molt simple si tenim en compte que ens trobem segles enrere.
Un altre dels handicaps era que aquest treball només es podia fer quan glaçava,
per tant, només uns dies o moments a l’any, els quals calia aprofitar. Per
això, es tenia permís especial per treballar els dies de festa, encara que fos
precepte, a excepció de Nadal.
El gel que es recollia, gairebé sempre, per no dir
sempre, es transportava a zones urbanes. Per tant, una de les principals
característiques que generava aquesta industria era el transport. Durant aquest
transport, el desglaç durant el viatge es situava entre un 20 i un 30%, per
tant, al voltant d’una quarta part de la càrrega inicial. Per tal que el desgel
fos menor els viatges es feien de nit. Cal tenir en compte que les condicions
del viatge, fet amb animals de càrrega, era molt laboriós. Un viatge de
Montblanc a Tarragona durava, aproximadament, nou hores.
A Catalunya els pous de gel es van utilitzar des
del segle XVI fins a finals del XIX. Trobem diversos
motius que propicien el
final de la producció de gel com són els estralls de les guerres civils, la
fil·loxera i, bàsicament, la producció de gel artificial que a Catalunya
s’inicia de forma permanent a partit del 1973 on s’instal·la la primera fàbrica
d’electricitat.
 |
| Pou de gel a la serra de l'Obac (Vacarisses) |
Se sap que el 1886 el “gran cafè de París” a Reus
anuncia que té gel natural de Noruega i gel del país, procedent de les
acreditades aigües del riu Francolí. Aquest fet ens indica que, ja es
diferencia i s’usa el gel artificial. També podem veure com a Reus es venia gel
natural del Francolí, probablement de Montblanc el 1886.
Les primeres referències de neveres les trobem el
1700 aC a Síria. Alexandre el gran el segle III aC documenta la construcció de
30 pous pel seu ús en un setge. El segle I dC hi ha documentat l’ús de gel
natural a Roma, procedent dels Apenins.
