Els pous de gel (I)

Els pous de gel, neu, glaç o neveres són construccions cilíndriques situades, generalment, en zones muntanyenques que es realitzaven amb el propòsit d’omplir-les de gel o neu per un ús a les poblacions i emmagatzemar-ne de cara a l’estiu.

Aquestes construccions eren  cilíndriques revestides amb pedra seca i cobertes amb una cúpula sostinguda per un arc. Aquestes construccions estaven enfonsades a terra a partir de l'arrencada de la cúpula. La gran majoria dels pous tenien dues entrades: una es trobava situada en una galeria horitzontal situada a dalt de tot del cilindre, just  arran de l'arrencada de la cúpula, per permetre l’accés de les persones al seu interior a partir d’escales o cordes. L'altra entrada es trobava al centre de la cúpula (no és així als pous de la Pasquala), on hi havia un forat de 60-80cms de costat que era el forat de càrrega per on pujava i baixava el material, el gel i hi penetrava la claror.

El funcionament d’aquests pous de gel era relativament senzill. Proper als pous hi havia unes basses de poca profunditat. A les nits que la temperatura baixava dels 0ºC i que, per tant, es glaçava, s’agafava aquest gel, es posava en cabassos o civeres i s’entrava al pou. En aquesta tasca hi participaven diversos homes. Uns s’encarregaven de baixar el gel per un dels forats (el de càrrega) i els altres, es trobaven dins el pou on formaven sostres d’un o dos pams que se separaven amb boll, palla i/o branques. Una vegada acabada aquesta tasca es tapava tot, també el forat de càrrega. Si es desfeia una mica el gel (en general poc), es feia marxar l’aigua per un desaigua fet exprés.

Aquesta tasca també es podia fer amb neu, encara que era menys valorada que el gel. Aquesta neu s’havia d’atapeir per tal que expulsés aire i s’acabés gelant.

El gel emmagatzemat es podia conservar molt de temps, fins i tot, més d’un any. El gel era més consumit a l’estiu que a l’hivern i s’utilitzava per a refrescar vi, aigua, aiguardent, fruites, peix... I també per usos mèdics , per exemple en hemorràgies o per la febre. En general, l’usaven més les classes altes que eren les qui hi tenien millor accés.

Una de les principals característiques d’aquesta feina era el fred. La temperatura dins del pou de gel era baixíssima i, a més, el gel es recollia de nit la qual cosa significa que els treballs es realitzaven enmig d’un fred rigorós on, a més, cal afegir-hi una rudimentària molt simple si tenim en compte que ens trobem segles enrere.

Un altre dels handicaps era que  aquest treball només es podia fer quan glaçava, per tant, només uns dies o moments a l’any, els quals calia aprofitar. Per això, es tenia permís especial per treballar els dies de festa, encara que fos precepte, a excepció de Nadal.

El gel que es recollia, gairebé sempre, per no dir sempre, es transportava a zones urbanes. Per tant, una de les principals característiques que generava aquesta industria era el transport. Durant aquest transport, el desglaç durant el viatge es situava entre un 20 i un 30%, per tant, al voltant d’una quarta part de la càrrega inicial. Per tal que el desgel fos menor els viatges es feien de nit. Cal tenir en compte que les condicions del viatge, fet amb animals de càrrega, era molt laboriós. Un viatge de Montblanc a Tarragona durava, aproximadament, nou hores.

A Catalunya els pous de gel es van utilitzar des del segle XVI fins a finals del XIX. Trobem diversos

Pou de gel a la serra de l'Obac (Vacarisses)

motius que propicien el final de la producció de gel com són els estralls de les guerres civils, la fil·loxera i, bàsicament, la producció de gel artificial que a Catalunya s’inicia de forma permanent a partit del 1973 on s’instal·la la primera fàbrica d’electricitat.

Se sap que el 1886 el “gran cafè de París” a Reus anuncia que té gel natural de Noruega i gel del país, procedent de les acreditades aigües del riu Francolí. Aquest fet ens indica que, ja es diferencia i s’usa el gel artificial. També podem veure com a Reus es venia gel natural del Francolí, probablement de Montblanc el 1886.

Les primeres referències de neveres les trobem el 1700 aC a Síria. Alexandre el gran el segle III aC documenta la construcció de 30 pous pel seu ús en un setge. El segle I dC hi ha documentat l’ús de gel natural a Roma, procedent dels Apenins.