Als peus del cingle

L’ermita de Sant Joan és un dels espais més bells i singulars que podem trobar al terme de Montblanc. A més, la visita a l’ermita i el mirador es pot complementar amb altres espais propers i també ben bonics, com poden ser la cova del Nialó o les restes del poblat visigòtic que es troba en direcció als Plans de Sant Joan.

Justament, avui us parlaré d’un d’aquests llocs propers a l’emblemàtica ermita montblanquina, on hi trobem presència d’un bé preuat (i escàs en aquesta zona) com és l’aigua, restes de l’home i espais ben bonics.

El trobem agafant la pista que baixa de Sant Joan a Montblanc, just al punt on trobem la via Ferrada de la Feixa del Colom.

En aquesta àrea, als peus del cingle, trobem un espai ombrívol, fresc on poques vegades hi bufa el vent, amb força presències d’alzines, grèvols i altres espècies típiques de la zona, això sí, amb poc sotabosc (comparat en altres àrees properes).

En aquest punt, hi destaca la font del Gorrines, la qual baixa poc, però baixa. Si tenim en compte la sequedat del lloc, poc acaba essent molt. Actualment, l’aigua l’agafen els ermitans per a l’ermita.

També trobem presència de construccions de pedra seca on hi destaca un forat cilíndric amb les parets de pedra seca. No sé ben bé de què es tracta però per la forma no seria descartable que fos un pou de gel, per bé que no l’he trobat documentat enlloc. També hi podem trobar restes de marges que tanquen unes zones aprofitant la pròpia paret del cingle. Aquests tancats podrien servir per tancar remats de bestiar.  

 

Justament, ens trobem als peus d’aquests especatuclars espadats, uns cingles del Muschelkalk superior ben visibles des de Montblanc, els quals podem remuntar completant una sortida amb espectaculars vistes a Sant Joan, la Conca de Barberà i Montblanc.

Ens trobem, doncs, davant d’una zona natural amb una important presència de l’empremta humana, que ens recorda aquest passat, no tan llunyà, on la muntanya va ajudar, i molt, als nostres avantpassats a sobreviure i prosperar.

 

Vistes a Montblanc i comarca

Vistes a Sant Joan

Els pous de gel a Montblanc (i II)

Com hem vist, l’ús del gel natural és utilitzat de temps antic. Si ens acosten a casa nostra, sembla que hi ha documentats alguns pous de gel del segle XV i, potser XIV, a Bell-lloc (Santa Coloma de Queralt). El 1549 es documenta un pou a Poblet. Segurament és la datació concreta més antiga.

Segurament, els pous de gel més documentats de Montblanc són els que es troben situats al Mas de la Pasquala a 720msnm, a una hora de Montblanc. Encara avui es troben 2 pous, un situat a l’interior del mateix mas, i un segon a 20 metres d’arribar en dit mas. 

Pous de gel a l'exterior del mas

Entrada lateral del pu exterior del mas

Els pous de la Pasquala eren els que subministraven el gel a la ciutat de Tarragona entre el 1772 i el 1839. Eren propietat del Capítol de Canonges de la Catedral Primada i l’ajuntament de Tarragona. Podria ser que el gel d'aquests pous es portés, una part, al pou de gel de la Catedral de Tarragona.

Situació del pou a l'interior del mas

Aquests pous de gel estaven recoberts per teules i es va prohibir que hi hagués pastures a l’ndret.

El 1839, sembla que fou la darrera vegada que els canonges de la Seu de Tarragona i els regidors de l'Ajuntament d'aquella ciutat, que posseïen conjuntament els pous de la Pasquala, van contractar l'arrendament d'aquella neu a Ramon Cartanyà, de vilaverd, per un període de 2 anys (1840-41), per únicament seixanta lliures, contra les 100 lliures anuals que s'havien convingut, entre les mateixes parts, per als tres anys anteriors, de 1828-30. El negoci devia anar a la baixa, ja que més endavant l’arrendatari del mas, un tal Francesc Forcada havia venut 30 cabirons i també fabricava calç. El toc definitiu deuria ser la fabricació de gel artificial.

Actualment, a la Pasquala hi resten 2 pous, per bé que Josep M.  Grau en comptabilitza tres. També hi ha documentat un pou al nucli de Montblamc, d’un tal Pau Vergonyós.

A l’actual terme de Montbanc, també trobem pous, o restes de pous a altres punts. Per exemple, prop dels Cogullons encara es conserva una part del pou de gel, on hi manca la cúpula. També a Rojals, a la zona de les bassetes en queden restes. Finalment, també en trobem un, cobert per la vegetació, al Mas de Mateu.

Pou de gel, proper als Cogullons

En altres zones properes, trobem restes de pous de gel a Vilaverd, prop de l’estret de la Riba, al monestir de Poblet i un de grans dimensions, proper a la Pena. Aquest pou de gel for construït pel Monestir de Poblet ben entrat el segle XIX. Entre 1904 i 1907 l'antic pou s'habilità com a habitatge. De tots aquests, els pous de la Pasquala, són dels més ben conservats a totes les muntanyes de Prades. Un patrimoni que cal valorar i conservar.

Pou de gel, de grans dimensions, a la Pena